Context

En aquest apartat procedim a una breu introducció a les polítiques transversals de gènere, situant aspectes bàsics a tenir en compte per a l’aplicació als nostres municipis.

El món local realitza polítiques d’igualtat de gènere des de fa ja molts anys. En un primer moment les polítiques d’igualtat de gènere eren, exclusivament, polítiques d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes i polítiques d’acció positiva en favor de les dones. Aquestes primeres polítiques oferien recursos i serveis per assegurar independència, autonomia, capacitat de decisió, veu i fins i tot dignitat a les dones, en un món que les menystenia i violentava de forma evident.
Aquestes polítiques d’igualtat de gènere durant molts anys van treballar de forma específica i sectorial, però es trobaven lluny de poder posar en crisi els fonaments patriarcals de la societat – i de les institucions públiques que la gestionen -, fonaments que consideren l’home com el subjecte de ciutadania, punt de partida per tota política, i que situen el món públic i mercantil com a centre i capital valor de tot el nostre sistema de vida.

Així, quan es comença a parlar de polítiques transversals de gènere el que es posa sobre la taula és que la inexistència d’igualtat no es soluciona enfocant només sectorialment la situació de les dones, tot i ser les dones les principals perjudicades per aquesta situació. I s’entén que el conjunt de la institució pública té responsabilitat en la generació de condicions d’igualtat. És un mandat de coresponsabilitat. A partir d’aquest moment, les polítiques d’igualtat de gènere amplien els seus objectius, i el que busquen és repensar i redefinir el conjunt de les polítiques i serveis a la ciutadania, a partir d’una nova percepció del món.

En la percepció feminista de la realitat, l’home i allò que culturalment se li associa en activitats i interessos deixen de ser l’únic patró de mesura, i es posa en evidència l’existència d’altres elements crucials per a l’organització social, per exemple la importància de la cura i la pregunta sobre qui cuida i com ho fa, amb atenció a les diferents esferes que composen la vida quotidiana. Introduir la perspectiva de gènere no vol dir només reconèixer la falta/presència de dones en determinats àmbits i assegurar-ne la representació, que també, sinó que implica trencar amb els fonaments androcèntrics del nostre model d’organització social. Implica proposar alternatives que tinguin en compte l’impacte que ha tingut durant segles la divisió sexual del treball i la dominació dels homes envers les dones; l’impacte en les condicions de vida i en les relacions humanes, i també l’impacte en les polítiques que es fan o en els serveis que s’ofereixen. Així, caldrà trobar nous equilibris, treure el mercat i la figura masculina-universal del centre del disseny públic i entendre que les diferències sexuals-biològiques i de gènere-culturals no poden seguir convertint-se en desigualtats. Aquest procés tindrà implicacions en la relació de dones i homes amb l’espai privat, l’espai públic i l’espai comunitari.

Doncs bé: introduir la perspectiva de gènere, i fer-ho des d’aquesta lògica transversal, per als poders públics de Catalunya (i de tot Espanya) actualment ja no és opcional. És un mandat legal, que es fa al càrrec de la desigualtat estructural. Sobre aquest mandat legal podeu llegir a l'apartat "Legislació" que inclou aquesta Eina.

A continuació passem a ennumerar, en relació a la transversalitat de gènere, aspectes importants a tenir en compte per a la seva implementació:

PRIMER. Implementar la transversalitat de gènere no vol dir deixar de realitzar polítiques adreçades de forma específica a resoldre o reduir problemes de desigualtats existents i que afecten les dones. L’aposta ha de ser per un enfocament dual, que combini polítiques que tenen com a principal objectiu la igualtat de gènere, com per exemple, una política de prevenció contra la violència masclista; i polítiques transversals de gènere, que transformen les bases androcèntriques de les polítiques existents, per exemple, la incorporació de la perspectiva de gènere en les subvencions a entitats esportives.

SEGON. La transversalitat de gènere afecta a totes les àrees i a totes les polítiques de les diferents àrees. Es pot incloure la perspectiva de gènere tant en la programació cultural de la festa major, com a la planificació urbanística, a la contractació pública o als tallers que es realitzen en el centre cívic.

TERCER. Existeixen diferents eines per implementar la transversalitat de gènere que es poden utilitzar des de l’àmbit local: entre d’altres, els indicadors de gènere, els informes d’avaluació de l’impacte de gènere o els pressupostos sensibles al gènere.

QUART. Utilitzar les eines existents per implementar la transversalitat de gènere no assegura que s’estiguin realitzant polítiques transversals de gènere. És a dir, les eines no són el destí sinó el camí. Per poder dir que realitzes polítiques transversals de gènere cal que hagin canviat efectivament els continguts de les polítiques. La transversalitat de gènere ha de ser transformadora.

CINQUÈ. Tenir un pla de polítiques d’igualtat de gènere no implica que s’hagi implementat la transversalitat de gènere en totes les àrees, sinó que posa en evidència que a partir d’un diagnòstic de la situació s’han detectat les principals desigualtats de gènere que existeixen en les diferents àrees i s’han decidit accions específiques per resoldre o reduir-les. El Pla per si sol no és garantia de que la resta de polítiques que cada àrea realitza s’estiguin analitzant des d’un enfocament de gènere, tenint en compte quin impacte de gènere estan generant.

SISÈ. Per implementar la transversalitat de gènere cal formació i expertesa per eliminar les resistències individuals. La literatura que ha analitzat la implementació de la transversalitat de gènere i que ha identificat l’existència de resistències individuals, indica que bona part de les resistències d’implementació per part de personal tècnic tenen a veure amb no saber com transformar el discurs polític de la igualtat de gènere en canvis pràctics en la seva feina quotidiana. L’experiència ens ha demostrat que no és un procés que es realitzi de forma espontània, per introduir canvis en les polítiques cal aprendre a analitzar el context amb les lents violetes del feminisme.

SETÈ. L’aposta per la transversalitat de gènere no és a cost zero. Només amb un clar compromís polític que es tradueixi en recursos serà possible superar les resistències en la implementació de la perspectiva de gènere en les polítiques. Els ajuntaments poden facilitar la implementació de la gestió transversal de gènere proporcionant a) recursos, b) temps/personal, c) poder per prendre decisions i d) formació per a realitzar els canvis necessaris. L’absència de l’aposta vol dir que seria el mateix ajuntament, la institució, la que dificulta la implementació de la transversalitat de gènere.

VUITÈ. Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments catalans són petits o molt petits, les entitats supralocals tenen un rol important en l’aposta municipal per implementar la transversalitat de gènere. Els ens supralocals poden ajudar a la transversalització, per un costat, facilitant recursos (econòmics, tècnics, formatius, etc.), i per un altre costat, introduint en els seus propis projectes la transversalitat de gènere (assegurant-la, per exemple, en les seves pròpies bases de subvencions).

En aquest apartat procedim a una breu presa de temperatura de l’estat general de la transversalitat de gènere als municipis catalans, que només podem caracteritzar d’ambivalent, doncs està plena de fortaleses i debilitats en tensió i contradicció.

Per a fer-ho, ens basem en les reflexions anonimitzades de tècniques locals d’igualtat dels municipis, sumades a les conclusions extretes del Seminari Ciutats i Persones de 2021 en què es valorà l’evolució de les polítiques locals d’igualtat durant tot el període democràtic, i en contrast amb la revisió bibliogràfica. L’estat de la qüestió el presentem resumit en vuit comentaris extrets de les entrevistes:

L’existència de polítiques d’igualtat està assumida per la ciutadania i l’ajuntament acostuma a notar que té el mandat públic d’ocupar-se’n. Al mateix temps, més enllà dels grups feministes locals, és un tipus de política que no té una gran pressió social que la demandi expressament - excepte en relació a l’actuació en situacions extremes com ara de violència masclista - ni un vincle general directe amb la decisió sobre el vot, i per tant sempre existeix el risc de desballestament si el govern i l’administració que la subjecten no hi posen un veritable convenciment.

Diverses reflexions ens porten a la idea de que existeix, de forma generalitzada, una posició favorable a actuar, per part dels ajuntaments, per eradicar les desigualtats entre homes i dones i especialment l’extrem de la violència. Però alhora, que en no pocs casos aquesta posició favorable i voluntat – enunciació, compromís – s’acompanya de recursos precaris per assolir-ho.

El cert és que tenim un país amb municipis amb recursos molt diversos i això, juntament amb l’aposta política o la seva absència, està marcant una forta distància entre municipis amb desplegaments transversals ambiciosos de polítiques que aspiren a transformar els fonaments de la desigualtat i altres municipis on pràcticament segueix instaurada la lògica de l’activitat bolet on una tècnica, a més a més de mil altres coses, s’encarrega de fer alguna cosa sobre temes d’igualtat de gènere, la que pugui, quan s’acosta una data senyalada. Altres tècniques ens expliquen que opten per, en context de recursos i forces escasses, donar prioritat a pocs processos però d’impacte. Per exemple, introduir la perspectiva de gènere en el Pla de ciutat, el Programa d’Actuació Urbanística o els Pressupostos.

La qüestió és que un desplegament d’acció política feminista en condicions necessita personal, recursos, formació, planificació, coordinació i poder polític per dur-ho a terme. Així, podríem parlar de que actualment hi ha més ambició que materialitat per desplegar-ho. Aquest primer comentari és, doncs, una referència a la precarietat, sobretot relativa al capítol de recursos humans. En paraula d’una de les tècniques entrevistades: “estem demanant a les polítiques i tècniques d’igualtat, sobretot en municipis petits, que tirin endavant projectes que són en realitat de transformació cultural de tota una societat, amb recursos minsos”. Si hi ha un repte clau, s’apunta, és aconseguir ser -demostrable amb l’assignació de recursos i poder- una prioritat.

En aquests moments, podem dir que està generalitzada l’existència d’alguna mena d’organisme d’igualtat a cada municipi: hi ha regidoria. També existeixen (més o menys ambiciosos) plans de polítiques d’igualtat o planificacions. I no és estrany que es provin eines estratègiques com ara els pressupostos amb enfoc de gènere o la utilització d’indicadors de gènere. O que es publiquin guies o s’estableixin protocols per a generar una pràctica feminista en una temàtica concreta.

Ha existit un salt formatiu en matèria de gènere molt rellevant, i tenim unes responsables polítiques però sobretot les tècniques cada vegada més formades als municipis. I ja no és rar trobar que existeix treball conjunt entre Igualtat i altres àrees municipals – col·laboració parcial, amb les més sensibles al tema -, també la implicació d’expertes professionals i entitats del sector en tal o qual projecte municipal feminista, o el suport supramunicipal en la matèria. 

Alhora, cal dir que si bé proliferen les eines i les estratègies per identificar desigualtats de gènere als municipis, en la majoria de casos encara no existeix després un impacte crític posterior que signifiqui canvis en el disseny de les polítiques o serveis municipals generals. Molt sovint, a més, les estratègies implementades no tenen caràcter obligatori ni sistemàtic.

Per altra banda, destaquen iniciatives d’alguns pocs ajuntaments que busquen “solidificar” les dinàmiques: hi ha, per exemple, ajuntaments que han aconseguit aprovar reglaments d’equitat de gènere, a més dels Plans - això significa aconseguir tenir un conjunt de normes de funcionament obligades per a tot l’ajuntament per a la incorporació de la perspectiva de gènere -; o que sistematitzen l’ús i el moment de les eines metodològiques, com ara les avaluacions d’impacte de gènere per a tota norma que treu endavant l’Ajuntament.

Finalment, mereixen un apunt les reflexions que hem recollit en relació a la normativa: per un costat es valora molt útil, doncs obliga; per altres es problematitza que moltes normes relatives a Igualtat s’estableixen sense sanció, i per tant sovint és normativa “tova”; i finalment en alguns casos s’exposa que, de vegades, la normativa juga un paper contraproduent si no s’acompanya de convenciment, al ser mal rebuda. En qualsevol cas, del que s’alerta sobretot és de que sovint existeix molt poc coneixement de la norma: per exemple, sobre que tenir indicadors de gènere i llenguatge no sexista és obligat per llei, o per exemple, sobre el fet que en matèria de violència hi ha deure d’intervenció. Cal un major coneixement de les normes legals relatives a igualtat per part d’aquelles regidories que no en són específiques, però que en són igualment corresponsables.

Al llarg de les entrevistes s’ha anat repetint la idea de que, amb excepcions notables, a molts municipis no acostuma a existir una corresponsabilitat real, és a dir: les altres regidories no consideren que és la seva pròpia feina – i no la de la regidoria d’igualtat – actuar aplicant perspectiva de gènere.

La regidoria que no és d’igualtat recorre sovint, doncs, a les tècniques d’igualtat, quan observa la necessitat d’aplicar mirada feminista. Si bé això comporta l’element positiu de que les referents d’igualtat són avui més demandades i escoltades que en altres temps anteriors, alhora això pot parlar d’una no responsabilització de qui ha d’elaborar la política concreta.

Si bé una responsable, política o tècnica d’urbanisme, educació o d’esports no ha de tenir l’expertesa tècnica concreta en igualtat i ha de poder demanar el suport que consideri, sí que hauria de tenir integrada la mirada general que li permeti detectar, no reproduir quotidianament i revertir tractes i impactes desiguals o estereotipats per raó de gènere. En varies versions, diverses entrevistes traslladen la idea de que les tècniques d’igualtat es continuen sentint la “vigilanta”. La idea de que la que es torna transversal és la tècnica d’igualtat, que ha de saber de tot i assessorar a tot arreu; i que acaba havent de fer el paper de “formigueta pesada”, d’estar “a sobre”, d’aportar “la nota de gènere”, paper que sovint és molest tant de fer com de rebre.

A tot això, les regidories d’igualtat ja no només piquen a la porta. També se les ve a buscar per a que diguin la seva en processos polítics propis d’altres regidories. Així, un gruix molt important del temps de feina de moltes referents d’igualtat en aquest moment està dedicat a la influència interna cap a altres àrees. S’haurà d’anar trobant l’equilibri entre cobrir el lloc d’expertesa i fer tu les actuacions que corresponen als altres.

Així, cal valorar positivament que l'especialista en igualtat es torni una referent d’expertesa a la que es recorre; i alhora considerar que la sensibilització i capacitació bàsica en matèria feminista (així com especialitzada en allò que es propi de cada àrea) ha de ser assumida dins tota àrea sectorial i general.

Si hi ha un element que ha emergit com una estratègia útil per a aconseguir la corresponsabilitat, la transversalitat de gènere, és el fet d’establir referents de gènere dins de cada àrea. Algú, dins d’Hisenda per exemple, té l’encàrrec específic de desenvolupar el Pla en allò que correspon a l’àrea, de valorar l’acció general de l’àrea i proposar millores, i de coordinar l’acció amb alguna estructura de coordinació vinculada a la regidoria d’igualtat. Aquesta estratègia s’ha valorat efectiva.

Per a diverses tècniques d’igualtat, al final “la transversalitat depèn de les relacions que puguis fer”, en el sentit de que quan trobes una persona aliada i sensible al feminisme que ja treballa en una altra àrea, de forma natural emergeix la col·laboració. Això, tot i la potència que té en un moment determinat, comporta una enorme fragilitat. Doncs el fet de dependre d’aliances concretes fa que siguin avenços fràgils, doncs són sinèrgies que es poden destruir quan canvia de lloc una persona.

Altres Ajuntaments, per altra banda, asseguren estar treballant ja més enllà de relacions aliades, i de tenir institucionalitzades les referents i les coordinacions. Es parla positivament de la figura de les referents. A vegades, per a l’establiment d’aquesta figura s’escull algú amb molt poder dins l’estructura, i altres vegades es prioritza una persona que tingui alta sensibilització i coneixement feminista al marge del lloc que ocupi dins l’estructura. En qualsevol cas, el fet que sigui algú propi i nuclear de l’àrea qui té una responsabilitat principal en igualtat, n’augmenta la corresponsabilitat.

Aquesta idea ens parla de la persuasió. Sovint existeixen resistències a canviar la pròpia lògica de treball: la idea de que “ja ho faig bé” pel sol fet que no discrimino expressament i “treballo per a tota la ciutadania”. De fet, el punt de partida hauria de ser d’alerta i sospita: en tant que la societat és androcèntrica i jo estic socialitzada en aquesta societat que minusvalora les dones, probablement si no faig l’esforç explícit de tenir en compte com impacta una política sobre les dones, fàcilment reproduiré la desigualtat existent. Aquest esforç explícit que en aquesta Eina plantegem respecte a la dinàmiques entre homes i dones pot replicar-se i hauria de pensar-se, de fet, per a cada vector de desigualtat que creua la nostra societat.

Situem la idea de l’esforç, perquè planificar necessita temps, voluntat i esforç, i planificar posant en dubte – autocheck – l’impacte de gènere que pots estar reproduint, encara més. Així, i assumint que existeix un problema estructural de temps i recursos, observem el fet que no tothom té reservat un moment de l’any per asseure’s a pensar i planificar l’any; encara menys per a fer-ho treballant l’impacte de gènere (i ja no diguem la clau interseccional) que pot tenir la pròpia programació.

Situem també la idea de les resistències. Ha emergit reflexió sobre la idea de que les àrees internes dels ajuntaments, les que estan menys exposades al públic i les que es consideren més tècniques – assessoria legal, contractació... – queden sovint més al marge d’aquest procés de fer-se càrrec de que res és neutre en clau de gènere.

Així, si bé tradicionalment la bibliografia ens ha informat de que acostumem a tenir àrees sectorials temàtiques més sensibles – les socials, educació, joventut... – i àrees menys sensibles – considerades dures, com urbanisme – actualment estem recollint la idea de que això ja no es així, que les resistències no són tant per “temàtiques”, sinó que apareixen segons si toques nucli dur de poder. Les zones més internes de cada àrea, per exemple, així com els elements més nuclears de l’Administració, serien més resistents al canvi: la divisió no seria horitzontal sinó de profunditat/opacitat (i poder) versus exposició al públic, diguem-ne. Ha aparegut certa detecció de mancances de treball amb àrees com ara Intervenció, Secretaria o Contractació, àrees que, evidentment, també haurien de poder fer el procés d’autorevisió per no reproduir sexisme.

Si alguna cosa queda clara és que a les estructures municipals existeix saturació, i que sovint només s’arriba al compliment formal dels compromisos. Així, “sovint el Pla queda en un calaix”, com si tenir el pla fos l’objectiu i no l’inici d’un procés de reflexió i canvi. O es posa l’exemple de situacions com ara que, en una licitació, l’ajuntament pot ser que demani que l’empresa tingui un Pla d’igualtat però després no revisi el contingut d’aquest Pla. Estaríem davant d’un compliment formal però encara lluny de la transformació real.

Alhora, s’apunta a la tensió entre burocratització i politització. Per un costat, existeix la reflexió referent al fet que una excessiva burocràcia, protocols i normes de funcionament molt farragoses està portant a moltes responsables i tècniques municipals a haver de dedicar més temps al paper que a poder pensar en accions imaginatives o en projectar estratègies que puguin provocar canvis. D’alguna manera, el risc de quedar soterrada sota la forma i la norma. Quan, a més, aquests últims anys ha existit, per canvis en la legislació, una tendència important a la complicació de la gestió administrativa: Hi ha una preocupació per l’evident augment de les càrregues de gestió des d’uns anys ençà. “És la burocratització: el que abans feia amb deu minuts ara em costa hora i quart”, ens diu una tècnica.

Al mateix temps, en tant que les polítiques a favor de les dones són sempre polítiques fràgils, subjectes a amenaça – els drets de les dones mai estan del tot assegurats – es valora convenient una estructura i forma de funcionament protocolitzada i normativitzada que assenti com a estructurals les polítiques d’igualtat.
Aquesta tensió, entre més i menys norma i formalitat, entre deixar més i menys espai a l’influx polític, ens acompanya; i allò interessant seria trobar la manera de tenir estructures legals i organitzatives sòlides, estables i protocolitzades, i alhora processos quotidians àgils, alliberats d’excés de burocràcia. Combinar la necessitat d’estructura amb la necessitat de la fàcil gestió.

En qualsevol cas, el que cal subratllar aquí és la necessitat de temps que remeten les responsables tècniques locals. Temps per pensar, revisar, dissenyar diferent. Temps per implementar, avaluar. Per provar coses noves, que permetin impactes de gènere diferents en la societat.

A més a més de les reflexions sobre el temps, han emergit reflexions sobre l’espai. Diverses entrevistades refereixen la idea de que l’espai concret, quotidià, de treball, té molt impacte. Han apuntat a que hi ha elements de quotidianitat, com ara amb qui comparteixes el despatx o la planta o l’edifici, que tenen un impacte molt rellevant en facilitar el treball conjunt i per tant la transversalitat. Com ja s’ha comentat, existeix utilització de l’afinitat, de la coneixença, però afegim aquí que també del fet físic de compartir un espai: facilita. Emergeix la idea que allà on hi ha una relació quotidiana entre àrees, s’incorpora més fàcilment la transversalitat. Això podria dur a reflexionar sobre com s’organitzen els espais i quines relacions entre el personal permeten.

Per altra banda, el lloc simbòlic, diguem-ne, també s’ha situat com a important. Es nombra el fet que de vegades manca la consciència de que les polítiques d’igualtat són polítiques que proven de revertir una situació de discriminació quotidiana i d’opressió culturalment transmesa envers tota una meitat de la població. Així, es valora important el lloc dins l’estructura.

El cert és que existeix una extensa literatura que parla de la importància de la ubicació de les polítiques d’igualtat dins l’estructura de l’ajuntament. Així, el lloc en l’estructura – per exemple, si Igualtat penja d’Alcaldia o de Gerència i el poder simbòlic que això atorga – seria una garantia de major convenciment general; una senyal de que aquella temàtica és capital, prioritària, que no és un fet sectorial sinó que ens està parlant de l’ordenació de tota una societat i de la discriminació envers la meitat d’aquesta. Si li donem a Igualtat un lloc simbòlic de poder - per exemple, si és Alcaldia qui convoca les coordinacions i hi acudeix -, el gruix de l’estructura municipal rep el missatge de que aquesta mirada és compromís i prioritat.

La idea anterior, alhora, dialoga conflictivament amb la següent: la idea de que l’estratègia de la transversalitat de gènere no estaria fent justícia a tots els eixos de desigualtat. A més, el concepte i la mirada de la interseccionalitat, en alguns contextos aporta complexitat, en altres confusió, en altres concreció i en altres és millor rebuda, per novedosa, que la idea de la transversalitat de gènere.

Al preguntar sobre la interseccionalitat, algunes tècniques entrevistades ens han parlat de que el que fan són tries estratègiques, en el sentit de que fan creuament dels eixos de desigualtat que consideren prioritaris en cada projecte. Altres ajuntaments, el que fan és demanar opinió a altres àrees (per exemple, a qui tracta migracions) quan Igualtat enfoca un projecte propi. D’altres, entenen que és la realitat la que és interseccional, més que no pas la política que fan, i que és per tant qüestió de posar atenció a com és la teva ciutadania. Alhora, hi ha qui pensa la interseccionalitat com un objectiu teòric que encara queda lluny de la seva acció pràctica. Per contra, hi ha qui considera que la interseccionalitat té una impremta de novetat que pot vèncer les resistències que la transversalitat obtenia, que “entra millor”. I al mateix temps, hi ha qui considera el risc de tornar a tractar les "qüestions de dones" dins d’un calaix de sastre juntament amb col·lectius diversos. En qualsevol cas, una heterogeneïtat evident.

Ens trobem en un moment en què conceptes bàsics per al feminisme es fan servir de formes confuses, divergents i que fins i tot entren en contradicció. Així, podem observar una disparitat important d’estratègies i objectius dins el que anomenem el camp de força de la política pública feminista. Vist això, observem que hi ha ajuntaments que, més enllà de les estructures que ja tenen, engeguen estratègies pragmàtiques, com per exemple la decisió de “treballar segons problemes”. Detectes un problema, crees una taula específica per posar-hi fil, i incorpores allà cada eix de desigualtat que sigui rellevant en el cas així com tota la interdisciplinarietat professional que necessites. Primer el problema i després qui, què, com.